L’arqueologia experimental consisteix en reproduir els processos, les activitats que van tenir lloc en el passat i avaluar i corroborar les interpretacions arqueològiques (per exemple: reproduir una deposició ritual, o els processos de descomposició de les restes amb la consegüent conservació i/o pèrdua d’informació).

La interpretació és l’objectiu final de la recerca. Quin tipus d’animal? Quines eren les seves característiques físiques (alçada, aptituds, resistència, força, velocitat...)? A quins usos l’havia sotmès la comunitat humana (consum de carn, força de treball, transport, muntura, ús militar)? Tenia valor econòmic i d’intercanvi? I valor simbòlic (representació d’estatus social i paper religiós en el món funerari)?

Espècimens de referència

(Laboratori d’arqueozoologia de la UdL)

Tot i que existien varietats regionals importants, el cavall antic era força més petit que l’actual.

En aquest sentit, tant les dades de l’arqueozoologia, com les fonts escrites o com les representacions artístiques antigues, són coincidents: l’alçada fins a la creu del cavall antic es situava prop de la mida que avui separa a cavalls i ponis: 145 cm.

En general, doncs, la imatge del cavall antic seria semblant a la de l’extingit Tarpan o a la de l’únic cavall salvatge viu, el Prezewalski.

Durant l’Edat del bronze i l’Edat del ferro és possible distingir dos grans varietats de cavalls: els centreeuropeus, que assolien entre 125 i 130 cm d’alçada a la creu i els originaris de les estepes orientals, més alts, d’entre 140 i 150 cm.

A la nostra Península, a l’època ibèrica, el cavall presentaria una alçada normal d’entre 130 i 140 cm.

L’escassa envergadura dels cavalls antics no significa cap demèrit en la seva capacitat de treball al camp com a força de tir o per a suportar càrregues, transport o muntura de guerra. Sens dubte, més decisiva que l’alçada era una conformació que els fes resistents, òptims per a ser muntats i capaços d’assolir la punta de velocitat necessària per una càrrega de combat.