Genets o infanteria muntada? Muntura de guerra o símbol aristocràtic? De la mateixa forma que els herois homèrics anaven a la lluita en carros de guerra, els aristòcrates guerrers ibèrics es desplaçaven a cavall i cercaven la lluita cos a cos.

Els exèrcits no eren professionals i mobilitzaven pocs combatents. Molts cops les accions militars es concretaven en ràtzies sobre el territori enemic per aconseguir glòria i botí (metalls, objectes de valor, dones i nens, bestiar, gra i queviures...) i enfrontaments a camp obert, generalment de petita escala.

En aquestes condicions, la mobilitat, capacitat de sorpresa i la por provocada per la càrrega d’un petit grup de genets podia ser decisiva.

El guerrer victoriós travessa amb llança l’enemic vençut mentre subjecta el cavall. La ideologia aristocràtica associa el cabdill heroïtzat i el cavall, però el guerrer combat a peu. La representació de l’armament i dels guarniments de l’animal és fidedigna, però l’escena no és gens realista. L’artista ha volgut donar protagonisme al cavall, però és inconcebible que el guerrer lluiti sostenint les regnes amb la mà que subjecta l’escut

Dibuix a color de Carlos Fernández del Castillo a La Aventura de la historia, núm. 107, 200’, pàg. 55.

Basat en el Grup escultòric de Porcuna del segle V a.n.e. Museo de Jaén

La representació dels genets muntant amb les dues cames al mateix costat també s’ha relacionat amb la lluita peu a terra. Polibi ens explica que els genets celtibers portaven una punta de ferro que clavaven al terra per subjectar el cavall mentre lluitaven a peu

Fragment decorat d’un vas de Sant Miquel de Llíria (València)

Museu de Prehistòria de València

“L’acció s’inicià per les avançades, i al començament, mentre combatien les respectives infanteries lleugeres, la lluita era igualada; però quan la cavalleria ibera i celta de l’ala esquerra establí contacte amb la romana, la batalla prengué un aspecte verament bàrbar; perquè no es seguia la regla de replegar-se per tornar a l’atac, sinó que, una vegada encontrats, combatien home contra home, baixant dels cavalls”.

(Polibi, Història III, llibre III, L-IV, XXXVII, traducció de Dom Antoni Ramon i Arrufat, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1935).

L’escena descrita per Polibi correspon a l’inici de la batalla de Cannes l’any 216 a.n.e.; la més espectacular victòria d’Hanníbal a Itàlia: moriren 70.000 romans, entre ells Emili Paulus, un dels dos cònsols. Com es pot veure, els genets ibers són capaços de lluitar indistintament a cavall o a peu.

La mort d’Indíbil el 205 a.n.e., clavat al terra per un pilum (una javelina pesada) s’ha volgut interpretar en el sentit del vell costum de lluitar a peu. Però, si es considera que a finals del segle III la cavalleria ilergeta estava plenament desenvolupada, resulta més lògic pensar que va ser la marxa del combat (la cavalleria es trobava sota una pluja de dards) el que va forçar fer peu a terra, en una acció desesperada, a la recerca de la victòria o de la mort heroica.

La Mort d’Indíbil, Museu de Lleida.

Publi Corneli Escipió després de la batalla de Baecula regala 300 cavalls a Indíbil.

(Polibi 10, 40, 10 i Tit Livi 27, 19, 7)

Guerrer i cavall en un fragment de ceràmica de Llíria, (València)

Museu de Prehistòria de València

Imatge hipotètica d’un guerrer ilergeta amb cavall

Cavalleria ilergeta

L’experiència dels mercenaris ibers, que des del segle V havien lluitat a Grècia i Sicília, i l’enfrontament de cartaginesos i romans a la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica transformaren la guerra ibèrica. A finals del segle III a.n.e. els ibers s’habituaven a marxes forçades a nous sistemes de fortificació, per fer front a maquinària d’assalt i catapultes i a noves formes de combat, lluitant en formació i utilitzant tàcticament unitats d’infanteria lleugera de línia i unitats de cavalleria.

A finals del segle III a.n.e., l’aristocràcia ilergeta i els seus cabdills tenien en els seus genets la principal força i en el cavall l’emblema del seu poder. Els autors clàssics Polibi, Tit Livi i Apià donen xifres concloents: Hanníbal, l’any 218 a.n.e., abans de marxar cap a Itàlia, deixà a Iberia un contingent de 300 genets ilergets que romania a Cartago; Escipió, després de la batalla de Baecula el 208 a.n.e., va regalar 300 dels seus millors cavalls a Indíbil; el gran cabdill ilerget, precisament, que juntament amb el seu germà Mandoni havien encapçalat el 206 un exèrcit de 20.000 infants i 2.500 genets contra Roma, i que malgrat la derrota, només un any més tard, van poder posar en línia, altre cop davant dels romans, 4.000 genets i 30.000 infants.

Els tres cavalls enterrats a La Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens) al costat de les cendres dels genets, juntament amb les seves armes i altres elements d’estatus, reflecteixen la consolidació d’elits aristocràtiques associades a la cavalleria, almenys des del segle IV a.n.e. Les condicions en què aparegueren les restes l’any 1959 no permeten afirmar-ho, però és molt possible que els cavalls haguessin estat immolats i decapitats

Moment de la troballa d’un morrió i d’un fre a la necròpolis de La Pedrera (Vallfogona de Balaguer - Térmens, la Noguera)