Durant l’Edat del bronze, abans de l’any 1000 a.n.e., el paper militar del cavall estava lligat al carro lleuger de guerra. L’auriga conduïa el carro i el guerrer armat amb llances, arc i fletxes.

Els exèrcits egipcis, assiris i els d’altres pobles del Proper Orient i del Mediterrani formaven unitats de carros en línia de combat. És la guerra que Homer cantà a La Ilíada.

A partir dels segles VIII i VII, entre les elits militars, el carro cedí pas a la cavalleria i quedà relegat a funcions únicament cerimonials i de representació.

Carro etrusc de bronze i ferro del “Túmul dels carros”

Necròpoli de sant Cerbone (Populónia, Itàlia), de 675 anys a.n.e.

Aquil·leu ha entrat en combat obligant a fugir el troians que amb els seus carros cauen al fossat arrissat d’estaques que defensa el campament grec

La Ilíada; escena inspirada en la sortida dels carros de guerra troians

Per conèixer i valorar l’ús militar del cavall cal tenir present que els ibers muntaven sense sella ni estreps. Com sabem, per l’exemple d’altres pobles de grans genets (númides, mongols, sioux...), això no impedeix cavalcar amb destresa, encara que condiciona, efectivament, l’ús tàctic i les formes del combat a cavall.

Els mossos de cavall del tipus antic amb barra rígida i articulats, que daten del segle VII, s’han localitzat en poblats, com ara a La Ferradura (Ulldecona) i a Sant Martí d’Empúries (L’Escala, Alt Empordà) i en algunes necròpolis, catalanes i franceses, com ara Can Piteu - Can Roqueta (Sabadell), Grand Bassin I (Mailhac) o Pradines i Bellevue de Canet.

Amb tot, durant els segles VI i V a.n.e., en plena època ibèrica antiga, la seva importància militar és encara molt dubtosa. L’aixovar de prestigi de les tombes de guerrer i la panòplia militar, armament ofensiu de ferro (espases i llances) i defensiu de bronze (gamberes i cuirasses), no es corresponen al d’un “guerrer a cavall” i tampoc al d’un “aristòcrata a cavall”.

La Primera Guerra Mundial va ser extraordinàriament cruel i sagnant. En el camp de batalla s’enfrontaren velles armes, com la cavalleria, amb tancs cuirassats i aviació; talment el contrast entre el valor individual del cos a cos a les trinxeres i filats i les noves formes d’extermini massiu com ara el gas mostassa.

“...car ningú ha mort mai en combat d’una mossegada ni d’una guitza de cavall i són els homes els qui fan tot allò que s’esdevé a les batalles. Així doncs, nosaltres som damunt d’un suport més ferm que els dels genets; perquè ells, penjats damunt dels cavalls, tenen por no solament de nosaltres, sinó també de no caure; mentre que nosaltres, amb els peus afermats a terra, colpirem més fort... Un sol avantatge tenen els genets damunt nostre: la fuita els és més segura que no pas a nosaltres”

(Xenofont encoratja els seus, que lluiten per tornar a Grècia després de la mort de Cir el Jove a Cunaxa l’any 401 a.n.e. En el seu discurs, contraposant la inestabilitat del genets muntats a la seguretat de l’infant afermat al terra)

(Xenofont, L’expedició dels deu mil, traducció de Francesc J. Cuartero, volum II; Llibres III-IV; Fundació Bernat Metge, Barcelona 1977)

Cavall abillat amb una manta, sense sella de muntar (El Cigarralejo)

Museo de Albacete

Cap de cavall de Los Villares de Hoya Gonzalo (Albacete)

Detall dels guarniments

Museo de Albacete

Cavall de bronze que formava part d’una ofrena descoberta l’any 1990 en una capella del palau-santuari de Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz); en origen, anava muntat i fixat a una plataforma rodant

Cavall de bronze de Cancho Roano Museo de Cancho Roano, Zalamea de la Serena (Badajoz)

També van aparèixer altres guarniments de cavall, tant de muntura com de tir de carros cerimonials del segle V a.n.e.

Elements de fre de cavall: cama i mos articulat amb barres amb pues, procedents del fossat del Santuari de Cancho Roano; Museo de Cancho Roano, Zalamea de la Serena (Badajoz).

El darrer dia de vida del santuari de Cancho Roano, hi tingué lloc una gran cerimònia amb el sacrifici i consum ritual d’un gran nombre d’animals. Els caps tallats de 17 cavalls i la vaixella utilitzada van ser llançats al fossat que envolta l’edifici

Vista aèria del Santuari de Cancho Roano; Zalamea de la Serena (Badajoz)